Qui no conegui la vocació gregària i empàtica de Pepe Rivero podria pensar que Piano i trova és l’àlbum que es va regalar a ell mateix: un disc íntim, libèrrim, però a la vegada estructurat en cada tall, amb la delicadesa i precisió d’un orfebre, que gaudeix en solitari la bellesa d’allò que ha creat. Ans el contrari, és un regal compartit però, sobretot, és una declaració de fe al llegat musical de la seva nadiua Cuba i a la capacitat d’aquella música, de traspassar fronteres, conquerir noves latituds i aprofundir en dissímils influències mantenint incòlume la seva essència. No és la primera vegada que el pianista cubà apel·la a gèneres i estils de la música popular cubana, assimilant-los des de les claus i potencialitats del jazz i amb els recursos de la seva formació clàssica. De fet, aquest és un dels trets més personals de la seva obra composicional i interpretativa.

A Piano i trova, Rivero ens presenta una acurada selecció de peces dels grans compositors de la troba tradicional cubana, de la primera meitat del segle XX, que van fer servir la guitarra com a instrument de creació i recurs expressiu –com la seva condició de trobadors exigia- però que, ara, expandeixen el seu lirisme i capacitat d’evocació, en apropiacions pianístiques on conviuen tradició i llibertat creativa.

A Tristeza –considerat el primer bolero de la història-, Perla marina, Olvido, Veinte años, Longina i Convergencia, el pianista evidencia la manera com les composicions de tal complexitat harmònica i lirisme poden transgredir les fronteres del temps i validar la seva innegable permanència, tot i prescindir dels seus textos, d’alt valor poètic.

Sense oblidar les interinfluències de la troba tradicional i la cançó lírica cubana, Pepe Rivero inclou en aquesta selecció dos clàssics del cançoner cubà: Aquellos ojos verdes i Siempre en mi corazón, on el piano relleva la guitarra com a instrument inspirador, les versions múltiples de les quals, en formats orquestrals i de cambra, no treuen la brillantor de les versions pianístiques, a les que s’hi sumen ara, amb molts quirats, les d’en Rivero.

Rosa Marquetti

Fotos