Avui penso especialment en les persones grans que, als hospitals, a les residències o a casa seva, en el millor dels casos, estan patint majoritàriament aquesta pandèmia. Penso en les que ho viuen en soledat, sense l’escalf dels mels propers. Penso en les seves famílies, quan no els poden donar aquest escalf humà imprescindible. Quan tot això passi ens caldrà replantejar-nos com en tenim cura.
Penso en les infermeres i infermers, metges i metgesses, tot el personal hospitalari que a cada hospital d’arreu es desviuen per tractar de curar, alleugerir, calmar i/o acompanyar les persones afectades. Quan tot això passi els caldrà quelcom més que un homenatge.
Penso en les treballadores i treballadors dels sector alimentari. Les que a cada supermercat han de servir la clientela atemorida i embogida pel pànic desfermat, per aquesta situació d’emergència. Les que cada dia a la carretera han de fer llargs viatges sense poder aturar-se a menjar o anar al lavabo. Quan tot això passi ens caldrà qüestionar els nostres hàbits de consum.
Penso en les famílies confinades a casa, pares i fills convivint les 24 hores del dia, sense poder delegar, ni un minut, la seva cura a les institucions educatives, ni als espais lúdics, que els proporcionen activitats extraescolars. Teletreball i vida familiar a l’hora. Quan tot això passi ens caldrà interrogar-nos sobre el model d’organització familiar, educatiu i laboral.
Penso també, en les treballadores i treballadors autònoms. Moltes amb situacions precàries o molt precàries. Els “ajuts” plantejats no permeten pal·liar les dificultats. Quan tot això passi caldrà exigir unes quotes d’autònoms ajustades a la realitat laboral de cada treballador.
I, penso, naturalment, en les treballadores i treballadors del sector cultural, ja de per sí precari per a moltes: hi ha hagut un allau de cancel·lacions que, per anar bé, haurien de prorrogar-se. Quan tot això passi ens caldrà aixecar-nos i cridar ben fort, per exigir el final de la seva precarització.
Ho farem?
Cuideu-vos molt! Cuidem-nos!